De generositats i egolatries

Tot just avui fa una setmana que el President Mas va presentar la seva proposta per sortir de la situació creada a Catalunya després d’aquests anys de Procés i, especialment, després del 9N. Una proposta unilateral que passa per formar una llista única de partits i societat civil favorables a la independència de Catalunya.

Passats aquests set dies, a mi em costa trobar un argument, un de sol, favorable a aquesta proposta unilateral que el President Mas vol que esdevingui unitària.

Podria fer referència a que per a mi, per la meva forma d’entendre la política, en un moment de crisi i emergència social (no ens enganyem, si a Catalunya avui hi ha una crisi, una emergència o una situació excepcional, aquesta és de caràcter social) seria incomprensible “difuminar la ideologia” (paraules literals del President Mas) per fer possible aquesta llista. Perquè difuminar la ideologia, ara mateix, no vol dir una altra cosa que tapar-nos els ulls i la boca i donar cobertura a les polítiques de destrucció de l’Estat del benestar que el President Mas ha impulsat aquests anys. President que, per cert, mentre fa aquest discurs, lluny de difuminar la seva ideologia, l’accentua, i a esquenes de tots nosaltres.

També podria fer referència a que per a mi, per la meva forma d’entendre la política, en un moment de crisi de la política com el que vivim, seria incomprensible que una llista unitària, una llista pal de paller del país, una llista “per a construir un nou País”, fos impulsada i liderada per algú que presideix una organització que difícilment pot ser exemple de res. Recordem que quan parlem de casos Palau, ITV, Pujols, 3% i cia, estem parlant de gent, polítics, que s’han dedicat a robar diners públics aprofitant que formaven part del partit del qual formaven part. És a dir, el del President Mas, el que ens vol guiar cap a un nou país.

Podria fer referència a tot això, però em vull centrar en una paraula que es va generalitzar fa una setmana i que a mi em va emprenyar especialment: generositat. Generositat. Els mitjans de comunicació, els opinadors, les xarxes, es van omplir la boca d’aquesta paraula. Generositat. Del President Mas, clar. On tots aquests hi van veure generositat, jo hi vaig veure egolatria. Una egolatria que, per cert, no és nova en el President Mas.

Quan l’any 2011 el President Mas es va voler apropiar de l’èxit aclaparador de la manifestació de l’11S d’aquell anys, ho va fer avançant les eleccions, per aconseguir una “majoria excepcional”, i amb un dels eslògans de campanya més egòlatres que s’han vist mai al nostre país: “La voluntat d’un poble”. La foto de la campanya, no cal ni comentar-la. Generositat? O egolatria?

Quan el Tribunal Constitucional va carregar-se la convocatòria del 9N (convocatòria treballada conjuntament entre partits i societat civil), la reacció del President Mas, també va ser molt ‘generosa’. Ell sol, prescindint de tota la resta d’actors del procés, va agafar el micro i, solemnement, es va inventar un nou 9N. D’esquenes a tothom. Va ser el dia que la unitat es va esquerdar com una porcellana, en paraules del propi President. Va ser la seva generositat el que la va esquerdar? O la seva egolatria?

I arriba el 9N. I, sobretot, el desitjat post-9N. Que agafa el màxim esplendor el 25N. Dia en el qual el President Mas, davant de 3.000 encorbatats, ell sol a l’escenari majestuós, fa la gran proposta generosa. Tant generosa que, al final, ve a dir als partits: si accepteu la meva proposta (la llista única que suposi difuminar la ideologia (la vostra, que no la meva) i fer que qui dia passi any empenyi respecte els marrons del meu partit), convoco eleccions anticipades. Si no, no. O jugueu al que jo vull, o no juguem. Generosament. I, ep, feu saber a la gent que si no accepteu la meva proposta estareu fent que el tren de la Història ens passi pel davant. Novament l’estil i l’escenificació del mític “la voluntat d’un poble”. Generositat o egolatria?

Egolatria.

I a mi els egòlatres em fan por. Sobretot si han de ser els responsables de gestionar l’interès públic.

I algú dirà, com s’ha dit, no és egolatria, és lideratge. En un moment com aquest es necessita lideratge. I jo diré que hi ha lideratges i lideratges. I posaré un exemple.

Aquest any ha nascut Guanyem Barcelona. Guanyem vindria a ser, al final també, una llista unitària. En aquest cas de les esquerres alternatives i socials per a les eleccions municipals de Barcelona. Si s’hagués utilitzat l’estil Mas, l’estil generós, algun líder de l’esquerra barcelonina hagués fet una conferència al Palau de Congressos, al Macba o al mateix Fòrum i hagués dit: “gent d’esquerres de Barcelona, estem en un moment excepcional, cal unitat, poseu-vos darrera meu, que jo sóc la unitat”. Però no. No ha estat així. Guanyem Barcelona ha nascut després de mesos i mesos de trobades, reunions, xerrades, debats, entre moviments socials, persones, partits polítics, etc., de Barcelona. Fins que no va haver-hi una creença evident que hi havia una voluntat real de confluència, no es va presentar públicament. I, després de la presentació, el projecte no s’ha validat fins que no l’han “avalat” més de 30.000 persones a títol individual. I un cop validat, s’ha començat a treballar col·lectivament, per barris, per comissions. I una de les primeres coses que s’ha fet és aprovar un codi ètic sense el qual el projecte no tirarà endavant. Un codi ètic que, per cert, Mas i els seus no superarien.

És a dir, a Barcelona hi ha hagut gent que ha cregut que estem en un moment excepcional, crític, en el qual cal abandonar partidismes (que no ideologia) per confluir, guanyar, i superar la situació actual. I ho ha fet amb generositat. Sí, generositat. Aquest cop sí. I sense egolatries.

I això és el que a mi m’agradaria per Catalunya. I això és el que no representa el President Mas i la seva proposta de llista unitària.

 

PD: Per cert, pels que encara creuen en això de la transversalitat de la proposta de Mas i en la seva voluntat de difuminar la ideologia, cal llegir aquesta notícia.