Barcelona: de la decadència del capitalisme industrial a l’enlluernador capitalisme cognitiu

barna

La transformació econòmica de Barcelona parteix de finals dels anys 80, amb la proclamació de la ciutat com a organitzadora dels Jocs Olímpics d’estiu de 1992. Ja prèviament s’havien fet campanyes de comunicació, com la famosa “Barcelona Posa’t guapa”, que apuntaven al concepte de ciutat com a subjecte propi.

A partir de la proclamació de Barcelona com a ciutat olímpica, s’inicien una sèrie de transformacions urbanes que impliquen l’eliminació de vells polígons industrials, la rehabilitació de part del casc antic, la rehabilitació de la façana marítima, etc. Aquestes transformacions suposen, per exemple, la construcció d’un barri com el de la Vila Olímpica que serà habitat, principalment, per persones amb professions liberals i que, alhora, esdevindrà un pol d’atracció turística important. De la mateixa manera, la rehabilitació del casc antic acabarà sent una aposta clara pel turisme i, també, per l’establiment de negocis i comerços d’alt standing.

Més enllà dels propis Jocs Olímpics, Barcelona continua la seva transformació a partir de mitjans dels anys 90 amb l’aprovació de la instauració d’un districte tecnològic (el 22@) que suposa la substitució d’un polígon característic del capitalisme industrial per un de propi del capitalisme cognitiu. Així mateix, es continua amb l’aposta pels grans esdeveniments com són el Fòrum de les Cultures 2004 o, més recentment, l’organització del Mobile World Congress.

Al marge de les grans transformacions urbanístiques, també es produeixen transformacions en el paisatge urbà. Es creen zones molt marcades per la diversitat cultural i la promoció de la creativitat (com a exemples, la zona del Born, o la rehabilitació de velles fàbriques del barri del Poble Nou). I s’han creat esdeveniments culturals d’atracció internacional que han posat al mapa cultural mundial la ciutat de Barcelona, i que van des de grans festivals musicals com el Primavera Sound o el Sònar, fins al fet que s’hagin filmat pel·licules de directors com Woody Allen amb la ciutat de Barcelona com a decorat principal.

El procés que fa Barcelona a finals del segle XX i principis del XXI és, doncs, una mostra clara de la transició del sistema capitalista industrial cap al sistema capitalista cognitiu.

En aquesta nova situació es posen en valor realitats diferents. Es posa en valor la pròpia singularitat urbana, que esdevé el principal motor de l’economia de la ciutat. Es posa en valor la situació geoestratègica de la ciutat a través, per exemple, de la seva facilitat de connexió amb Europa, de les potencialitats d’infrastructures com el port o l’aeroport (infraestructures que ja formaven part de la centralitat del vell paradigma econòmic), però sobretot donant valor a aspectes més immaterials, menys tangibles, com poden ser el clima, com pot ser el nivell de vida, la diversitat cultural, el talent, etc.

És aquí on, discrepant del discurs de fons (per simplista i elitista), es podria dir que “la nova Barcelona” encaixa en les tres T que l’urbanista Richard Florida creu necessàries per aconseguir que la ciutat esdevingui un motor econòmic: Tecnologia, Talent i Tolerància.

El Districte 22@ o l’aposta per la creativitat serien exemples de tecnologia i talent. El conegut com a Gaixample, podria ser un exemple de la T de tolerància. No oblidem que Florida assegura que les ciutats amb un índex de població homosexual més elevat es converteixen en font d’activitat econòmica i cultural i, per tant, de riquesa.

Tot això acaba convertint-se en un exemple paradigmàtic de com l’economia d’una ciutat ha acabat desbordant els límits de la pròpia empresa. Prenent la terminologia de Charles Landry, diríem que es produeix un desplaçament de la innovació i la producció econòmica, que passa dels murs de la indústria i l’empresa clàssica, al territori de la ciutat.

Simplificant, es podria dir que la matèria primera de Barcelona és la pròpia Barcelona.

Això encaixaria també en el que Antonella Corsani, Antonio Negri i Maurizio Lazzarato, defineixen com a conques de cooperació del treball immaterial: espais en els quals la producció econòmica no es limita a les empreses, sinó que es transporta també a espais més difusos, de treball en xarxa, de tendències, de cooperació, situats en les realitats urbanes. Aquestes conques inclouen aspectes propis com els valors ambientals, la qualitat de vida, els serveis i entreteniment, la potenciació de la creativitat, el dinamisme social i cultural, la tolerància i la diversitat, la memòria històrica i col·lectiva, etc. Tots aquests valors, que es poden reconèixer fàcilment en el model que s’ha volgut instaurar a Barcelona, són exemples del que Emmanuel Rodríguez remarca com a externalitats positives urbanes pròpies de les ciutats creatives.

La implantació d’aquest model de ciutats creatives i, més recentment, la creació del que es coneix com a Smart Cities, ha tingut, però, veus crítiques que en qüestionen tant les formes d’implantar el model, com el fons que conté, com els resultats que assoleix.

En aquest sentit, molts dels processos de remodelació urbana i i paisatgística, especialment els que ha viscut la ciutat de Barcelona, han estat qüestionats sota l’argumentació que molts cops han estat impulsats a iniciativa de l’empresa privada i que, com a conseqüència, ha estat aquest sector privat i no pas la col·lectivitat qui n’ha acabat obtenint els majors beneficis. Una crítica generalitzada, i lligada a aquest factor, ha estat la poca transparència dels processos de participació públics dirigits al disseny d’aquests projectes, cosa que ha portat, en general, a una participació real escassa de la ciutadania que, molts cops, ha hagut de participar de manera reactiva, quan els projectes ja estaven engegats. És el cas de la plataforma Som Paral·lel, nascuda com a oposició al pla de reforma de l’Avinguda del Paral·lel impulsat per l’ajuntament de Barcelona. Però també va ser el cas, anant més enrere, de la plataforma Fotut 2004 que denunciava les suposades operacions especulatives que s’amagaven darrera del Fòrum de les Cultures 2004.

Es critica sovint que aquest tipus de model de ciutat oblida les necessitats socials de l’entorn. Barcelona és un cas paradigmàtic. Em fixaré en dues zones específiques de la ciutat de en les quals s’hi han fet projectes d’aquest tipus: l’àrea del 22@ i el Fòrum, per una banda, i la zona de la

Fira de Barcelona, incloent la zona que va de l’avinguda Maria Cristina a la Fira de la Gran Via. En aquests dos sectors s’hi han fet apostes per la tecnologia, la innovació, la creativitat, l’emprenedoria, l’organització de grans esdeveniments, etc. Aquesta activitat, seguint la teoria de la pol·linització de Yann Moulier Boutang, hauria de revertir no només en els organitzadors de les activitats, sinó també en l’entorn en el qual es produeixen. Però la realitat és molt lluny d’això. Aquestes dues àrees d’activitat estan situades just al costat dels barris del Besòs, per una banda, i dels barris de la Marina (Zona Franca), per l’altra, que són uns dels barris amb major índexs d’atur i exclusió social de la ciutat. És evident que l’activitat de la ciutat creativa, tot i tenir-la a tocar, no reverteix en la millora d’aquests barris.

En el cas de Barcelona, el problema principal és que la gran aposta que s’ha fet ha estat pel turisme. És a dir, malgrat la inversió en l’economia de la innovació i el coneixement, l’aposta principal ha estat la d’aconseguir transformar la ciutat en un pol d’atracció turística. Aquest fet té aspectes positius en forma d’ingressos econòmics i de generació de llocs de treball. Però òbviament, ens trobem amb molts aspectes negatius, derivats principalment de la massificació turística.

Segons el documental “Bye, bye, Barcelona”, de 1990 a 2013, Barcelona ha passat de rebre 1,7 milions de turistes l’any a rebre’n més de 8. Això en una població d’escassament 1,6 milions d’habitants, és un problema.

La massificació turística ha portat cap a una privatització creixent dels espais públics, especialment el de les zones properes als punts d’atracció turística. De la mateixa manera, el fenomen turístic ha provocat un augment del cost de vida, un augment dels preus de lloguer i, a la pràctica, l’expulsió de bona part del veïnat autòcton de les zones turístiques. És a dir, s’ha produït un procés de transformació vital de l’espai públic, que ha passat d’estar en mans de la ciutadania, a estar en mans del turisme i de l’empresa privada.

I com a efecte colateral, s’està vivint un procés d’homogeneïtzació i de despersonalització social i cultural de bona part de la ciutat.

El sociòleg Ivan Miró, en el seu article “¿Ciudades cooperativas versus `smart cities’?” afirma que les mobilitzacions socials estan permetent fer visibles les tragèdies de les classes populars en l’era de les smart cities. Fa referència als processos massius de desnonaments que s’estan vivint a la Ciutat Meridiana on, en contrast, s’hi volia instal·lar un centre de creació digital. Igual que els casos del Besòs o la Zona Franca, Ciutat Meridiana és una de les zones de més exclusió social de la ciutat. Miró assegura que el model de governança público-privada pel qual ha optat Barcelona, ha estat un èxit pels inversors, però no per la ciutadania.

En la mateixa línia, la politòloga Mariona Tomàs expressa els seus dubtes cap a les smart cities a tres nivells: governança, democràcia i territori. Per una banda assegura que en el desenvolupament de les smart cities les companyies privades estan guanyant més influència que no pas l’administració pública a l’hora de definir el model de ciutat. Per l’altra alerta que les smart cities poden incrementar la bretxa digital entre qui té accés i qui no en té a les tecnologies, i que no queda clar qui controlarà i qui tindrà accés a les dades que requereix una smart city. I, finalment, recorda que una ciutat està emmarcada en un àmbit metropolità i que això fa que les ciutats no visquin aïllades i que el procés de smart cities no té sentit sense coordinació entre ciutats.

Hi ha diverses mesures que es podrien aplicar per pal·liar aquests problemes. Són mesures que impliquen, però, un canvi de model i de filosofia. Una nova filosofia que passaria per aprofitar la utilitat social que pot tenir la generació de riquesa en una ciutat; per integrar el coneixement i la innovació i aplicar la transparència a la gestió municipal; per apostar per l’economia social, cooperativa, col·laborativa i de proximitat, etc.

Anuncis

Quant a Roger M. Puig

No em pregunteu què m'emportaria a una illa deserta, perquè per ara no tinc intenció d'anar-hi. A l'illa deserta de casa meva, el que hi tinc és, bàsicament, cinema i teatre. I política. I compromís social. Perquè un dia em vaig prendre seriosament la frase de Fritz Lang: el cinema no té sentit sense compromís social. I en això estic.
Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s