Barcelona: de la decadència del capitalisme industrial a l’enlluernador capitalisme cognitiu

barna

La transformació econòmica de Barcelona parteix de finals dels anys 80, amb la proclamació de la ciutat com a organitzadora dels Jocs Olímpics d’estiu de 1992. Ja prèviament s’havien fet campanyes de comunicació, com la famosa “Barcelona Posa’t guapa”, que apuntaven al concepte de ciutat com a subjecte propi.

A partir de la proclamació de Barcelona com a ciutat olímpica, s’inicien una sèrie de transformacions urbanes que impliquen l’eliminació de vells polígons industrials, la rehabilitació de part del casc antic, la rehabilitació de la façana marítima, etc. Aquestes transformacions suposen, per exemple, la construcció d’un barri com el de la Vila Olímpica que serà habitat, principalment, per persones amb professions liberals i que, alhora, esdevindrà un pol d’atracció turística important. De la mateixa manera, la rehabilitació del casc antic acabarà sent una aposta clara pel turisme i, també, per l’establiment de negocis i comerços d’alt standing.

Més enllà dels propis Jocs Olímpics, Barcelona continua la seva transformació a partir de mitjans dels anys 90 amb l’aprovació de la instauració d’un districte tecnològic (el 22@) que suposa la substitució d’un polígon característic del capitalisme industrial per un de propi del capitalisme cognitiu. Així mateix, es continua amb l’aposta pels grans esdeveniments com són el Fòrum de les Cultures 2004 o, més recentment, l’organització del Mobile World Congress.

Al marge de les grans transformacions urbanístiques, també es produeixen transformacions en el paisatge urbà. Es creen zones molt marcades per la diversitat cultural i la promoció de la creativitat (com a exemples, la zona del Born, o la rehabilitació de velles fàbriques del barri del Poble Nou). I s’han creat esdeveniments culturals d’atracció internacional que han posat al mapa cultural mundial la ciutat de Barcelona, i que van des de grans festivals musicals com el Primavera Sound o el Sònar, fins al fet que s’hagin filmat pel·licules de directors com Woody Allen amb la ciutat de Barcelona com a decorat principal.

El procés que fa Barcelona a finals del segle XX i principis del XXI és, doncs, una mostra clara de la transició del sistema capitalista industrial cap al sistema capitalista cognitiu.

En aquesta nova situació es posen en valor realitats diferents. Es posa en valor la pròpia singularitat urbana, que esdevé el principal motor de l’economia de la ciutat. Es posa en valor la situació geoestratègica de la ciutat a través, per exemple, de la seva facilitat de connexió amb Europa, de les potencialitats d’infrastructures com el port o l’aeroport (infraestructures que ja formaven part de la centralitat del vell paradigma econòmic), però sobretot donant valor a aspectes més immaterials, menys tangibles, com poden ser el clima, com pot ser el nivell de vida, la diversitat cultural, el talent, etc.

És aquí on, discrepant del discurs de fons (per simplista i elitista), es podria dir que “la nova Barcelona” encaixa en les tres T que l’urbanista Richard Florida creu necessàries per aconseguir que la ciutat esdevingui un motor econòmic: Tecnologia, Talent i Tolerància.

El Districte 22@ o l’aposta per la creativitat serien exemples de tecnologia i talent. El conegut com a Gaixample, podria ser un exemple de la T de tolerància. No oblidem que Florida assegura que les ciutats amb un índex de població homosexual més elevat es converteixen en font d’activitat econòmica i cultural i, per tant, de riquesa.

Tot això acaba convertint-se en un exemple paradigmàtic de com l’economia d’una ciutat ha acabat desbordant els límits de la pròpia empresa. Prenent la terminologia de Charles Landry, diríem que es produeix un desplaçament de la innovació i la producció econòmica, que passa dels murs de la indústria i l’empresa clàssica, al territori de la ciutat.

Simplificant, es podria dir que la matèria primera de Barcelona és la pròpia Barcelona.

Això encaixaria també en el que Antonella Corsani, Antonio Negri i Maurizio Lazzarato, defineixen com a conques de cooperació del treball immaterial: espais en els quals la producció econòmica no es limita a les empreses, sinó que es transporta també a espais més difusos, de treball en xarxa, de tendències, de cooperació, situats en les realitats urbanes. Aquestes conques inclouen aspectes propis com els valors ambientals, la qualitat de vida, els serveis i entreteniment, la potenciació de la creativitat, el dinamisme social i cultural, la tolerància i la diversitat, la memòria històrica i col·lectiva, etc. Tots aquests valors, que es poden reconèixer fàcilment en el model que s’ha volgut instaurar a Barcelona, són exemples del que Emmanuel Rodríguez remarca com a externalitats positives urbanes pròpies de les ciutats creatives.

La implantació d’aquest model de ciutats creatives i, més recentment, la creació del que es coneix com a Smart Cities, ha tingut, però, veus crítiques que en qüestionen tant les formes d’implantar el model, com el fons que conté, com els resultats que assoleix.

En aquest sentit, molts dels processos de remodelació urbana i i paisatgística, especialment els que ha viscut la ciutat de Barcelona, han estat qüestionats sota l’argumentació que molts cops han estat impulsats a iniciativa de l’empresa privada i que, com a conseqüència, ha estat aquest sector privat i no pas la col·lectivitat qui n’ha acabat obtenint els majors beneficis. Una crítica generalitzada, i lligada a aquest factor, ha estat la poca transparència dels processos de participació públics dirigits al disseny d’aquests projectes, cosa que ha portat, en general, a una participació real escassa de la ciutadania que, molts cops, ha hagut de participar de manera reactiva, quan els projectes ja estaven engegats. És el cas de la plataforma Som Paral·lel, nascuda com a oposició al pla de reforma de l’Avinguda del Paral·lel impulsat per l’ajuntament de Barcelona. Però també va ser el cas, anant més enrere, de la plataforma Fotut 2004 que denunciava les suposades operacions especulatives que s’amagaven darrera del Fòrum de les Cultures 2004.

Es critica sovint que aquest tipus de model de ciutat oblida les necessitats socials de l’entorn. Barcelona és un cas paradigmàtic. Em fixaré en dues zones específiques de la ciutat de en les quals s’hi han fet projectes d’aquest tipus: l’àrea del 22@ i el Fòrum, per una banda, i la zona de la

Fira de Barcelona, incloent la zona que va de l’avinguda Maria Cristina a la Fira de la Gran Via. En aquests dos sectors s’hi han fet apostes per la tecnologia, la innovació, la creativitat, l’emprenedoria, l’organització de grans esdeveniments, etc. Aquesta activitat, seguint la teoria de la pol·linització de Yann Moulier Boutang, hauria de revertir no només en els organitzadors de les activitats, sinó també en l’entorn en el qual es produeixen. Però la realitat és molt lluny d’això. Aquestes dues àrees d’activitat estan situades just al costat dels barris del Besòs, per una banda, i dels barris de la Marina (Zona Franca), per l’altra, que són uns dels barris amb major índexs d’atur i exclusió social de la ciutat. És evident que l’activitat de la ciutat creativa, tot i tenir-la a tocar, no reverteix en la millora d’aquests barris.

En el cas de Barcelona, el problema principal és que la gran aposta que s’ha fet ha estat pel turisme. És a dir, malgrat la inversió en l’economia de la innovació i el coneixement, l’aposta principal ha estat la d’aconseguir transformar la ciutat en un pol d’atracció turística. Aquest fet té aspectes positius en forma d’ingressos econòmics i de generació de llocs de treball. Però òbviament, ens trobem amb molts aspectes negatius, derivats principalment de la massificació turística.

Segons el documental “Bye, bye, Barcelona”, de 1990 a 2013, Barcelona ha passat de rebre 1,7 milions de turistes l’any a rebre’n més de 8. Això en una població d’escassament 1,6 milions d’habitants, és un problema.

La massificació turística ha portat cap a una privatització creixent dels espais públics, especialment el de les zones properes als punts d’atracció turística. De la mateixa manera, el fenomen turístic ha provocat un augment del cost de vida, un augment dels preus de lloguer i, a la pràctica, l’expulsió de bona part del veïnat autòcton de les zones turístiques. És a dir, s’ha produït un procés de transformació vital de l’espai públic, que ha passat d’estar en mans de la ciutadania, a estar en mans del turisme i de l’empresa privada.

I com a efecte colateral, s’està vivint un procés d’homogeneïtzació i de despersonalització social i cultural de bona part de la ciutat.

El sociòleg Ivan Miró, en el seu article “¿Ciudades cooperativas versus `smart cities’?” afirma que les mobilitzacions socials estan permetent fer visibles les tragèdies de les classes populars en l’era de les smart cities. Fa referència als processos massius de desnonaments que s’estan vivint a la Ciutat Meridiana on, en contrast, s’hi volia instal·lar un centre de creació digital. Igual que els casos del Besòs o la Zona Franca, Ciutat Meridiana és una de les zones de més exclusió social de la ciutat. Miró assegura que el model de governança público-privada pel qual ha optat Barcelona, ha estat un èxit pels inversors, però no per la ciutadania.

En la mateixa línia, la politòloga Mariona Tomàs expressa els seus dubtes cap a les smart cities a tres nivells: governança, democràcia i territori. Per una banda assegura que en el desenvolupament de les smart cities les companyies privades estan guanyant més influència que no pas l’administració pública a l’hora de definir el model de ciutat. Per l’altra alerta que les smart cities poden incrementar la bretxa digital entre qui té accés i qui no en té a les tecnologies, i que no queda clar qui controlarà i qui tindrà accés a les dades que requereix una smart city. I, finalment, recorda que una ciutat està emmarcada en un àmbit metropolità i que això fa que les ciutats no visquin aïllades i que el procés de smart cities no té sentit sense coordinació entre ciutats.

Hi ha diverses mesures que es podrien aplicar per pal·liar aquests problemes. Són mesures que impliquen, però, un canvi de model i de filosofia. Una nova filosofia que passaria per aprofitar la utilitat social que pot tenir la generació de riquesa en una ciutat; per integrar el coneixement i la innovació i aplicar la transparència a la gestió municipal; per apostar per l’economia social, cooperativa, col·laborativa i de proximitat, etc.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

De generositats i egolatries

Captura de pantalla 2014-12-02 10.54.50

Tot just avui fa una setmana que el President Mas va presentar la seva proposta per sortir de la situació creada a Catalunya després d’aquests anys de Procés i, especialment, després del 9N. Una proposta unilateral que passa per formar una llista única de partits i societat civil favorables a la independència de Catalunya.

Passats aquests set dies, a mi em costa trobar un argument, un de sol, favorable a aquesta proposta unilateral que el President Mas vol que esdevingui unitària.

Podria fer referència a que per a mi, per la meva forma d’entendre la política, en un moment de crisi i emergència social (no ens enganyem, si a Catalunya avui hi ha una crisi, una emergència o una situació excepcional, aquesta és de caràcter social) seria incomprensible “difuminar la ideologia” (paraules literals del President Mas) per fer possible aquesta llista. Perquè difuminar la ideologia, ara mateix, no vol dir una altra cosa que tapar-nos els ulls i la boca i donar cobertura a les polítiques de destrucció de l’Estat del benestar que el President Mas ha impulsat aquests anys. President que, per cert, mentre fa aquest discurs, lluny de difuminar la seva ideologia, l’accentua, i a esquenes de tots nosaltres.

També podria fer referència a que per a mi, per la meva forma d’entendre la política, en un moment de crisi de la política com el que vivim, seria incomprensible que una llista unitària, una llista pal de paller del país, una llista “per a construir un nou País”, fos impulsada i liderada per algú que presideix una organització que difícilment pot ser exemple de res. Recordem que quan parlem de casos Palau, ITV, Pujols, 3% i cia, estem parlant de gent, polítics, que s’han dedicat a robar diners públics aprofitant que formaven part del partit del qual formaven part. És a dir, el del President Mas, el que ens vol guiar cap a un nou país.

Podria fer referència a tot això, però em vull centrar en una paraula que es va generalitzar fa una setmana i que a mi em va emprenyar especialment: generositat. Generositat. Els mitjans de comunicació, els opinadors, les xarxes, es van omplir la boca d’aquesta paraula. Generositat. Del President Mas, clar. On tots aquests hi van veure generositat, jo hi vaig veure egolatria. Una egolatria que, per cert, no és nova en el President Mas.

Quan l’any 2011 el President Mas es va voler apropiar de l’èxit aclaparador de la manifestació de l’11S d’aquell anys, ho va fer avançant les eleccions, per aconseguir una “majoria excepcional”, i amb un dels eslògans de campanya més egòlatres que s’han vist mai al nostre país: “La voluntat d’un poble”. La foto de la campanya, no cal ni comentar-la. Generositat? O egolatria?

Quan el Tribunal Constitucional va carregar-se la convocatòria del 9N (convocatòria treballada conjuntament entre partits i societat civil), la reacció del President Mas, també va ser molt ‘generosa’. Ell sol, prescindint de tota la resta d’actors del procés, va agafar el micro i, solemnement, es va inventar un nou 9N. D’esquenes a tothom. Va ser el dia que la unitat es va esquerdar com una porcellana, en paraules del propi President. Va ser la seva generositat el que la va esquerdar? O la seva egolatria?

I arriba el 9N. I, sobretot, el desitjat post-9N. Que agafa el màxim esplendor el 25N. Dia en el qual el President Mas, davant de 3.000 encorbatats, ell sol a l’escenari majestuós, fa la gran proposta generosa. Tant generosa que, al final, ve a dir als partits: si accepteu la meva proposta (la llista única que suposi difuminar la ideologia (la vostra, que no la meva) i fer que qui dia passi any empenyi respecte els marrons del meu partit), convoco eleccions anticipades. Si no, no. O jugueu al que jo vull, o no juguem. Generosament. I, ep, feu saber a la gent que si no accepteu la meva proposta estareu fent que el tren de la Història ens passi pel davant. Novament l’estil i l’escenificació del mític “la voluntat d’un poble”. Generositat o egolatria?

Egolatria.

I a mi els egòlatres em fan por. Sobretot si han de ser els responsables de gestionar l’interès públic.

I algú dirà, com s’ha dit, no és egolatria, és lideratge. En un moment com aquest es necessita lideratge. I jo diré que hi ha lideratges i lideratges. I posaré un exemple.

Aquest any ha nascut Guanyem Barcelona. Guanyem vindria a ser, al final també, una llista unitària. En aquest cas de les esquerres alternatives i socials per a les eleccions municipals de Barcelona. Si s’hagués utilitzat l’estil Mas, l’estil generós, algun líder de l’esquerra barcelonina hagués fet una conferència al Palau de Congressos, al Macba o al mateix Fòrum i hagués dit: “gent d’esquerres de Barcelona, estem en un moment excepcional, cal unitat, poseu-vos darrera meu, que jo sóc la unitat”. Però no. No ha estat així. Guanyem Barcelona ha nascut després de mesos i mesos de trobades, reunions, xerrades, debats, entre moviments socials, persones, partits polítics, etc., de Barcelona. Fins que no va haver-hi una creença evident que hi havia una voluntat real de confluència, no es va presentar públicament. I, després de la presentació, el projecte no s’ha validat fins que no l’han “avalat” més de 30.000 persones a títol individual. I un cop validat, s’ha començat a treballar col·lectivament, per barris, per comissions. I una de les primeres coses que s’ha fet és aprovar un codi ètic sense el qual el projecte no tirarà endavant. Un codi ètic que, per cert, Mas i els seus no superarien.

És a dir, a Barcelona hi ha hagut gent que ha cregut que estem en un moment excepcional, crític, en el qual cal abandonar partidismes (que no ideologia) per confluir, guanyar, i superar la situació actual. I ho ha fet amb generositat. Sí, generositat. Aquest cop sí. I sense egolatries.

I això és el que a mi m’agradaria per Catalunya. I això és el que no representa el President Mas i la seva proposta de llista unitària.

 

PD: Per cert, pels que encara creuen en això de la transversalitat de la proposta de Mas i en la seva voluntat de difuminar la ideologia, cal llegir aquesta notícia.

 

 

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Vull votar. I ho faré en blanc.

1. Vull votar.

2. El PP i el PSOE no ho han permès i el govern català s’ha tret de la màniga un altre 9N.

3. Però vull participar-hi igualment (Com he fet en tots els processos electorals/participatius, etc. des que sóc major d’edat).

4. Vull que hi hagi debat seriós sobre les opcions de vot.

5. No hi ha hagut aquest debat.

6. Però vull votar igualment.

7. Vull que tothom, de totes les opcions possibles, se senti cridat a participar.

8. No ha estat així. Només els d’una opció se senten cridats a votar.

9. Però vull votar igualment.

10. Vull que la gent que faci el recompte de vots i controli les escoles sigui imparcial.

11. No serà així: la gent que farà el recompte de vots i que controlarà les escoles serà voluntària d’una de les opcions.

12. Però vull votar igualment.

13. Vull no sentir-me qüestionat pel meu pensament. I que ningú altre s’hi senti.

14. I no ha estat així. M’hi he sentit com mai. I com jo, molts d’altres.

15. Però vull votar igualment.

16. Vull que els que ara, per primera vegada, des del govern defensen tant la participació i la democràcia em deixin opinar sobre coses com la privatització de la sanitat i l’educació i la retallada de drets fonamentals i serveis públics.

17. No ha estat, no és, ni serà així.

18. Però vull votar igualment.

19. I jo, que vull votar, veient que no es tracta d’una votació real, que no hi ha hagut debat seriós, que una part de la ciutadania no se sent cridada a la participació, que la gent que recomptarà el meu vot no serà imparcial, que m’he sentit qüestionat pel meu pensament (que no pel sentit del meu vot que no he dit a ningú)
però que, si no voto, el PPSOE em recomptarà entre els no participants afegint-me a la seva causa autoritària i antidemocràtica, només veig una opció.

20. Votaré en blanc.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

I de sobte, nous autors

Captura de pantalla 2014-09-17 a las 12.59.38

Ja em disculparan els interessats. Però fa ben poc temps no en coneixia la seva existència. I, en canvi, enguany m’han fet gaudir d’hores d’aquelles que, sense adonar-te’n, van passant sense que puguis aixecar els ulls de les pàgines que vas devorant.

I es produeix allò de tenir por, por a què les pàgines s’acabin i, com a reacció rebelment inútil, acabes llegint poc a poc per endarrerir el final anunciat. I reitero les disculpes per la meva ignorància i, per tant, els agraïments pel descobriment.

Eduard Márquez i Maiol de Gràcia són els descobriments.

De l’Eduard Márquez n’he llegit tres novel·les curtes. Cinc nits de febrer, La decisió de Brandes i L’últim dia abans de demà. Curtes però profundament intenses. De lectura lenta i escriptura detallada. Amb una forma tant important com un fons colpidor, a cops poètic i sense concessions. Relacions personals, amors, desamors, pors, art, espais tancats i obscurs, pluges repetides, cendres terribles, Història amb majúscula i històries en minúscula. Cocktails demolidors.

La peixera és la novel·la del Maiol de Gràcia. Una novel·la que, mentre la llegia, em transportava tant al món orwellià de 1984 com a La cabina d’Antonio Mercero i José Luis López Vázquez. Sí, sí. La cabina. Una novel·la que se’ns presenta com terriblement atemporal. I dic terriblement perquè sota l’aparença d’una societat autoritària i anihiladora futurista, hi podem trobar un retrat (potser) més actual del que pensem a primera vista. I, em faré pesat, ho sé, però com a apassionat defensor de la forma que sóc, també faig reverències a La peixera.

I no dic res més. Perquè la resta s’ha de llegir. I gaudir.

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

Un país normal de puta merda

El cas és així, i n’hi deu haver molts com aquest:

– Un dia una noia equatoriana que viu a Barcelona, separada i amb 3 fills, aconsegueix llogar un pis relativament bé de preu.
– Ella va pagant mes a mes el seu lloguer.
– Un dia li arriba una carta: la faran fora del pis.
– S’adona, llavors, que està ocupant il·legalment el pis. No sabia que el pis estava embargat, que li estava pagant mensualment el lloguer a una gent que tenia una hipoteca amb el BBVA.
– Dilluns passat compareix al judici. Les persones a qui ha anat pagant el lloguer, ni es presenten. I, oh sorpresa, en el país de la justícia lenta, en tres dies rep una notificació que acaba així: “Debo declarar que la ocupante -Sra. X- de la finca sita en la calle X, no tiene derecho a permanecer en ella y procédase a alzar la suspensión del lanzamiento en su día acordado, señalándose nueva fecha y hora para efectuar el mismo”.
– Dades a tenir en compte: la noia equatoriana cobra 908€ al mes, té (com ja he dit) 3 fills al seu càrrec i se li acaba el contracte laboral el 26 de juny del mes que ve. El pare dels fills està a l’atur i aquesta setmana ha començat a anar als supermercats a les nits per veure si pot aconseguir menjar.
– Dada sense importància però per a mi xocant: la sentència la signa una de les professores que més vaig valorar quan jo estudiava dret.
– Vaig a la web del BBVA i el primer que llegeixo és “Tenemos muchas ventajas para hacerte la vida más fácil”.
– He enviat a la noia a la PAH.
– #PaísNormalDePutaMerda

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

“La dona a 1000º” de Hallgrímur Helgason

donaa1000

Explica l’autor, a l’epíleg de “La dona a 1000º”, que, casualment va conèixer una velleta “que vivia en un garatge i que estava prostrada al llit a causa d’una malaltia pulmonar, però que estava ben connectada al món exterior mitjançant l’ordinador portàtil, internet, televisió per satèl·lit i telèfon (···) Vet aquí una gran dona, una gran personalitat i un veritable geni amb les paraules i el sentit de l’humor, que havia viscut els fets més dramàtics del seu segle, i no obstant això, amb prou feines ningú coneixia. Em vaig prometre que erigiria el monument que es mereixia. Havia de ser un llibre dedicat a ella, i també a les dones en general. Havia de ser la versió de la Segona Guerra Mundial i del segle XX des de la perspectiva d’una dona. Havia de ser un llibre feminista”.

Aquesta és la filosofia de “La dona a 1000º”, de l’islandès Hallgrímur Helgason. No estic segur que sigui, com pretén l’autor, un llibre feminista. Potser sí. En tot cas, és humà. Profundament humà, amb totes les contradiccions que això comporta.

Escrit fragmentadament, amb continus canvis temporals i espacials, “La dona a 1000º” ens explica, certament, la història d’una gran dona a qui li ha tocat viure de ple els grans esdeveniments del segle XX. És un llibre ple d’humor negre, de violència, de dolor, de guerra, de sexe, de buidor, de desesperança, d’esperança, de somriures, de plors, de personatges fugaços i vivències eternes, de records a oblidar i de pèrdues a recordar. Un torrent continu d’emocions, des de la primera fins la darrera de les 587 pàgines.

No espereu una novel·la històrica, no ho és. Però sí que és un llibre que ens explica a dosis fragmentades la història de l’Europa del segle XX, amb la II Guerra Mundial i la post-guerra com a grans estrelles i, en concret, com vivien les dones aquesta guerra i post-guerra, amb moments realment terribles. “Per als homes la guerra havia acabat, però per a nosaltres, les dones, estava començant”. Les dones, acabada la guerra, víctimes de la violència sexual dels homes. Delsdos bàndols.

L’arribada de la protagonista a la Berlín debastada per les bombes, em va portar, inevitablement a l'”Alemanya any 0″ de Roberto Rossellini.

Però al marge de les vivències de la II Guerra Mundial i de la post-guerra, també resulta interessant el retrat que es fa de la Islàndia del segle XXI. Una Islàndia exemple de miracle econòmic però, posteriorment, de debastació econòmica i cultural, d’hipocresia, d’incomunicació, de profunds complexos col·lectius.

Una lectura recomanable. Lleugera, però alhora profunda.

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

Ball de rates

rata

I no te n’adones i et trobes, en plena Nit de Nadal, llançant llibres que feia 33 anys que habitaven a les teves prestatgeries. I ho fas escoltant Motörhead. Mentre a fora la tempesta perfecta, la ciclogènesi explosiva que a nosaltres ens toca de puntetes, fa volar les fulles dels arbres i obliga el sense sostre de la Plaça del Raspall a buscar un lloc amb més protecció. Ironies de la vida, segurament s’amagarà en un caixer de Mordor.

I et ve al cap la satànica nit de Nadal d’aquell dia de la bèstia d’allà 1995. I, de sobte, penses que des d’aquell 1995 ja han passat moltes nits de nadal.

I sona Megadeth.

Just like the Pied Piper
Led rats through the streets
We dance like marionettes,
Swaying to the Symphony…
Of Destruction

Ballem com titelles. Rates pels carrers. La simfonia de la destrucció.

I associes aquest ball de rates, aquests llibres oblidats, aquests carrers de titelles, aquesta tempesta perfecta, amb aquesta Nit de dolça alegria.

Tot molt diabòlic.

 

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari