Vull votar. I ho faré en blanc.

1. Vull votar.

2. El PP i el PSOE no ho han permès i el govern català s’ha tret de la màniga un altre 9N.

3. Però vull participar-hi igualment (Com he fet en tots els processos electorals/participatius, etc. des que sóc major d’edat).

4. Vull que hi hagi debat seriós sobre les opcions de vot.

5. No hi ha hagut aquest debat.

6. Però vull votar igualment.

7. Vull que tothom, de totes les opcions possibles, se senti cridat a participar.

8. No ha estat així. Només els d’una opció se senten cridats a votar.

9. Però vull votar igualment.

10. Vull que la gent que faci el recompte de vots i controli les escoles sigui imparcial.

11. No serà així: la gent que farà el recompte de vots i que controlarà les escoles serà voluntària d’una de les opcions.

12. Però vull votar igualment.

13. Vull no sentir-me qüestionat pel meu pensament. I que ningú altre s’hi senti.

14. I no ha estat així. M’hi he sentit com mai. I com jo, molts d’altres.

15. Però vull votar igualment.

16. Vull que els que ara, per primera vegada, des del govern defensen tant la participació i la democràcia em deixin opinar sobre coses com la privatització de la sanitat i l’educació i la retallada de drets fonamentals i serveis públics.

17. No ha estat, no és, ni serà així.

18. Però vull votar igualment.

19. I jo, que vull votar, veient que no es tracta d’una votació real, que no hi ha hagut debat seriós, que una part de la ciutadania no se sent cridada a la participació, que la gent que recomptarà el meu vot no serà imparcial, que m’he sentit qüestionat pel meu pensament (que no pel sentit del meu vot que no he dit a ningú)
però que, si no voto, el PPSOE em recomptarà entre els no participants afegint-me a la seva causa autoritària i antidemocràtica, només veig una opció.

20. Votaré en blanc.

I de sobte, nous autors

Ja em disculparan els interessats. Però fa ben poc temps no en coneixia la seva existència. I, en canvi, enguany m’han fet gaudir d’hores d’aquelles que, sense adonar-te’n, van passant sense que puguis aixecar els ulls de les pàgines que vas devorant.

I es produeix allò de tenir por, por a què les pàgines s’acabin i, com a reacció rebelment inútil, acabes llegint poc a poc per endarrerir el final anunciat. I reitero les disculpes per la meva ignorància i, per tant, els agraïments pel descobriment.

Eduard Márquez i Maiol de Gràcia són els descobriments.

De l’Eduard Márquez n’he llegit tres novel·les curtes. Cinc nits de febrer, La decisió de Brandes i L’últim dia abans de demà. Curtes però profundament intenses. De lectura lenta i escriptura detallada. Amb una forma tant important com un fons colpidor, a cops poètic i sense concessions. Relacions personals, amors, desamors, pors, art, espais tancats i obscurs, pluges repetides, cendres terribles, Història amb majúscula i històries en minúscula. Cocktails demolidors.

La peixera és la novel·la del Maiol de Gràcia. Una novel·la que, mentre la llegia, em transportava tant al món orwellià de 1984 com a La cabina d’Antonio Mercero i José Luis López Vázquez. Sí, sí. La cabina. Una novel·la que se’ns presenta com terriblement atemporal. I dic terriblement perquè sota l’aparença d’una societat autoritària i anihiladora futurista, hi podem trobar un retrat (potser) més actual del que pensem a primera vista. I, em faré pesat, ho sé, però com a apassionat defensor de la forma que sóc, també faig reverències a La peixera.

I no dic res més. Perquè la resta s’ha de llegir. I gaudir.