Els nens no ploren. Sensacions de 45 dies d’assaig.

45 dies d’assaig donen per moltes sensacions. I més per un primerenc com jo. Tinc la sensació, als meus 38 anys, que deuen tenir els jugadors del Barça B quan un dia, sense esperar-ho, els criden per entrenar amb el primer equip. Porto 45 dies fent d’ajudant de direcció d’una obra de teatre que s’estrenarà al Grec i després passarà al Tantarantana. Una obra que compta amb un equip ‘jove’ (deixeu-me reivindicar la joventut d’aquells/es que ens movem en la línia dels 40) i de gran nivell. I jo, com us dic, sense esperar-ho, m’hi he vist ficat.

Diria que el primer que m’ha sorprès d’aquesta experiència, és que els assajos són preguntes. Moltes preguntes. Algunes vegades les preguntes no tenen resposta. Moltes d’altres, sí. I, no en poques ocasions, les respostes apareixen dies després en altres assajos, prenent un cafè o donant voltes al llit mentre s’intenta agafar la son. Les preguntes no són només el ‘què’. Ni el ‘com’. El més interessant és el debat que es planteja a l’entorn del ‘per què’. Anar al fons de les coses, de les motivacions dels personatges, del seu bagatge. Si assagem cinc hores diàries, no exagero si us dic que ben bé la primera d’aquestes cinc hores es dedica a plantejar preguntes i buscar respostes. Molts cops, la majoria, la resolució del ‘per què’ condueix directament al ‘com’. Si s’és conscient del ‘per què’, el ‘com’ apareix amb molta més facilitat. Començo a ser conscient, doncs, de les hores de reflexió que hi ha darrera d’un bon muntatge.

Com en la resta de la vida, els assajos són, alhora, una successió de preses de decisions. Gairebé sempre després d’aquest procés col·lectiu de plantejar preguntes i cercar respostes, el que toca és decidir la via que es pren. Òbviament la principal responsable de la presa de decisions és, en aquest cas, la directora. La responsabilitat final és seva. Però el procés de presa de decisions molts cops acaba sent col·lectiu. La intuïció dels actors i actrius és una arma de molt valor.

La sensació d’aïllament de la resta del món també és molt present. Quan comença l’assaig, diria que el món desapareix. Es crea una espècie d’hermetisme que no es trenca fins que no obrim la porta del local i sortim al carrer. Em direu que això passa a totes les feines. I jo us diré que potser sí, que en altres feines això també es produeix. Però tinc la sensació, perquè també he fet altres feines, que aquest aïllament és especial. I no sé per què. No sé si aquesta diferència la produeix el fet que, durant cinc hores, s’està ‘creant’ alguna cosa que, a més, no se sap ben bé cap on anirà. Una mateixa escena pot ser radicalment diferent un dia i el dia següent. I això fa, crec, potenciar aquest sentiment d’estar tancat hermèticament fins que arriba l’hora de plegar, de reflexionar sobre el que s’ha fet i de pensar el que es farà.

Altres sensacions són més previsibles. Els nervis perquè s’acosta la data de l’estrena i es té la sensació que hi ha poca cosa lligada. La por i els dubtes sobre si les decisions que s’han pres seran les adequades o no. L’emoció de veure i notar com va creixent i prenent forma el projecte. La satisfacció quan les coses surten bé, i la decepció quan no ho fan tant.

“Boys don’t cry”, escrita per la Victoria Szpunberg, dirigida per la Glòria Balañà i interpretada pel Francesc Garrido, l’Armand Villèn, l’Alícia González Laa i el David Anguera, s’estrenarà el dia 26 de juliol a l’Espai Lliure, dintre del Festival Grec 2012. Els mesos d’octubre i novembre farà temporada al teatre Tantarantana.

Valdrà la pena anar-hi. Per l’atractiu del text i dels temes que planteja (temes clàssics de la història de la humanitat). Per l’enfoc que s’està fent del muntatge. I per les interpretacions d’un càsting de gran alçada.

 

PD: Les fotografies d’aquest post sòn obra del fotògraf David Ruano.

 

 

Quant a Roger Puig

No em pregunteu què m'emportaria a una illa deserta, perquè per ara no tinc intenció d'anar-hi. A l'illa deserta de casa meva, el que hi tinc és, bàsicament, cinema i teatre. I política. I compromís social. Perquè un dia em vaig prendre seriosament la frase de Fritz Lang: el cinema no té sentit sense compromís social. I en això estic.
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s