Ens rescates?

Mentre participo, i no sabeu com gaudeixo, dels assajos de “Boys don’t cry” (cunya publicitària: estrenem el 26 de juliol a l’Espai Lliure dintre del Festival Grec), comença a prendre cos un nou projecte cultural en el qual també hi posaré el meu gra de sorra. En aquest cas, a través de El balcón de la espera. Es tracta de “El tercer invitado”, una obra de teatre escrita i dirigida pel Sergio Domínguez i que interpretaran la Conchi Almeda i la Georgina Asin. Com a “Boys don’t cry”, faré tasques d’ajuda al que calgui. De moment sabem que estrenarem al Centre Cultural la Mercè de Girona, a finals de setembre, i que entrem a la programació de tardor de l’Espai l’Amistat de Premià de Mar.

Les companyies petites, i més en temps com els actuals, no ho tenen fàcil. Més aviat al contrari. Ho tenen, ho tenim, difícil. Els països petits, i el nostre és un país petit (en tots els sentits) en moments complicats retallen en drets socials i retallen en cultura. Tanquen l’aixeta sense tenir cap visió de futur. Però això és un tema a parlar en un altre moment. El cas és que, des de El balcón de la espera, no ens resignem i, conscients que serà difícil, volem tirar endavant amb els nostres projectes. La nostra filosofia (ho hem fet en projectes previs) és la del treball col·lectiu i cooperatiu, i la d’aprofitar al màxim els recursos, pocs, dels que disposem.

Per això necessitem ajuda. Necessitem que ens ajudeu, per poc que pugueu, a cobrir part de la despesa de l’espectacle. Amb aportacions econòmiques que poden ser simbòliques. Preferim poca ajuda de molts, que molta ajuda de pocs. Perquè així aconseguim, realment, que el projecte esdevingui col·lectiu.

Amb aquesta idea hem obert una pàgina a Verkami, perquè “El tercer invitado” pugui créixer a partir de les aportacions voluntàries de la gent. Feu-hi un cop d’ull, i animeu-vos a ajudar-nos. O, dit d’una altra manera, ja que nosaltres no som bancs i ni l’Estat ni la Unió Europea ens rescata… Ho pots fer tu?

Quant a Roger Puig

No em pregunteu què m'emportaria a una illa deserta, perquè per ara no tinc intenció d'anar-hi. A l'illa deserta de casa meva, el que hi tinc és, bàsicament, cinema i teatre. I política. I compromís social. Perquè un dia em vaig prendre seriosament la frase de Fritz Lang: el cinema no té sentit sense compromís social. I en això estic.
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s