Segon assalt

Un segon assalt. Això és aquest blog, que és hereu directe del que vaig iniciar ara fa cinc anys. Per què el canvi? Per diversos motius. Vitals, diria. No es tracta d’un simple canvi de blogspot a wordpress. Es tracta d’un canvi de concepció, igual que m’ha canviat la vida, i la visió de diferents coses en aquests anys. No volia tancar el meu antic blog. Tampoc volia continuar escrivint-hi. Però escriure és el que he fet tota la vida. I aquí segueixo.

Si miro com era i com estava fa cinc anys, i com sóc i com estic ara mateix, veig que he passat d’escriure discursos i documents polítics, a escriure històries (meves). Veig que he passat d’assistir a interminables i incomptables reunions, a agafar els instruments 2.0 com a expressió de la meva visió de la vida i l’actualitat. Veig que he passat d’assistir ordenadament i en la delegació adequada a totes i cadascuna de les manifestacions i protestes, a assistir-hi a la meva manera, anant a la delegació que “em toca” (quan vull), però entrant-ne i sotint-ne, anant amunt i avall, observant i caminant.

No he fet un pas enrere. Ni un pas endavant. Simplement he fet un pas al costat que permet, des d’un lloc similar, veure les coses una mica diferents.

I he fet, crec, el pas més important. El pas cap a la militància cultural. La militància que més em motiva actualment. La que més em mou. La que més m’apassiona.

Inicio doncs, el meu segon assalt. Un assalt més personal. Com a tal, segurament interessarà a menys gent. Però m’interessa més a mi. Deixeu-me ser egoista per un cop.

I per començar aquest segon assalt, una mica de Love of Lesbian. Un grup que vaig començar a escoltar amb intensitat l’any 2010 (i des de llavors no me n’he desenganxat). Un dels anys més complicats de la meva vida. Un dels anys amb vivències més intenses, alegres i doloroses que recordo. Un dels anys, al final, que m’han fet aprendre més. Un dels anys que em van abocar a aquest segon assalt. “Segundo asalto” em transporta a Ciutat Vella, a la Plaça del Pi, al carrer Avinyó, al carrer Carders, al Forat de la Vergonya, al Cruïlla, al mercat de Santa Caterina, a Gràcia, a la Plaça de la Virreina… Vivències, vaja.

Advertisements

Quant a Roger M. Puig

No em pregunteu què m'emportaria a una illa deserta, perquè per ara no tinc intenció d'anar-hi. A l'illa deserta de casa meva, el que hi tinc és, bàsicament, cinema i teatre. I política. I compromís social. Perquè un dia em vaig prendre seriosament la frase de Fritz Lang: el cinema no té sentit sense compromís social. I en això estic.
Aquesta entrada s'ha publicat en Uncategorized i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s